Nadís a la piscina

by Comunicació SCS | març 30, 2023 | Notícies

L’aigua és un lloc divertit, un motivador natural per aprendre, on gaudir de la llibertat de moviment sense restriccions que ofereix la gravetat.

L’aigua ens permet fer moviments que de vegades no som capaços de fer fora. A més, ajuda a la comunicació amb l’entorn i a la socialització de les persones.

El medi aquàtic redueix el pes del cos, per tant, la mobilitat es veu facilitada.

Amb l’aigua calenta augmenta la temperatura del cos, provocant la dilatació dels vasos sanguinis, per tant, augmentant la circulació, permetent-nos mobilitat articular i muscular, afavorint el moviment lliure, la tonificació, disminuint el dolor i la rigidesa articular.

També contribueix al desenvolupament de les funcions cardiorespiratòries, millorant els paràmetres ventiladors, gràcies a la millora dels moviments d’inspiració i expiració; pel fet de ser un treball actiu, millora l’estat de salut i la condició física de base.

Per tant, els nens prenen consciència de la seva posició corporal, de l’equilibri i del seu cos; també de la coordinació dels moviments entre les extremitats superiors i inferiors.

Nosaltres utilitzem l’aigua per poder realitzar l’activitat de teràpia aquàtica. Utilitzem les instal·lacions de “can Caralleu”, on gaudim i treballem el nostre cos i compartim amb els nostres companys, amb els nostres fisioterapeutes i els monitors de piscina.

Però sobretot ens ho passem molt bé, ens encanta l’aigua!

Cafè pedagògic amb el “Departament d’Orientació Psicopedagògica (DOP)

by Comunicació SCS | març 23, 2023 | Notícies

1. Quines cares hi ha darrere del DOPSCS?

Som un equip professional format per psicòlogues, psicopedagogues, logopedes i mestres d’educació especial.  

Les responsables de cada etapa són l’Ángeles Serratosa com a responsable de l’educació infantil fins a 2n de primària, per fer l’acompanyament de l’alumnat quan passa a primària, treballa conjuntament amb la Maria Framis i la Carme Fabregat; la Laura Quintela és la psicòloga de l’educació primària (de 3r a 6è) fins a 2n de l’ESO, també per fer de pont entre les dues etapes, juntament amb l’ Anna Caubin; la Patricia Negre és la psicòloga responsable de l’ESO (3r i 4t) i de Batxillerat i la Laia Tort és la psicòloga dels Cicles Formatius, actualment de baixa maternal i en el seu lloc està la Margalida Sastre. Completen aquest equip del DOP les dues professionals del SIEI (Suport Intensiu d’Escolarització Inclusiva) que són l’Anna Riera i la Laia Roldán. A més a més tenim la sort de poder comptar amb vetlladors, la Vicky Abad, la Sònia González i el Nacho Romeo, que, juntament amb el tutor o la tutora, ajuden a aquells alumnes que tenen dificultats puntuals en seguir el ritme de classe i que puguin fer-ho amb més seguretat, potenciant les seves possibilitats. 

Vetlladors que juntament amb la tutora ajuden a aquells alumnes que tenen dificultats puntuals en seguir el ritme de classe puguin fer-ho amb més seguretat potenciant les seves possibilitats. 

2. Ángeles, per què un Departament d’Orientació Psicopedagògica a l’escola?

Perquè creiem fermament en la importància d’educar a cada alumne des de la seva singularitat. Som escola inclusiva sensible a la realitat de cada alumne a qui volem donar resposta personalitzada.  

Hem d’educar aconseguint que cada alumne pugui arribar el més lluny possible, però sempre respectant la seva evolució, el seu ritme i la seva manera de processar els aprenentatges. L’escola ha de tenir un equip d’especialistes que vetlli per això, des de que un nen entra a la llar fins que surt a batxillerat o als cicles formatius. L’escola és de tots i tots s’han de sentir inclosos en la nostra manera de fer.  

Som escola inclusiva sensible a la realitat de cada nen i nena, noi i noia… a qui volem donar respostes personalitzades. Creiem fermament que l’educació és un procés que té sentit en ell mateix. Tots els moments de l’aprenentatge són necessaris per arribar a formar de manera tridimensional (emocions, aprenentatges i relacions socials) a l’alumne. En aquest treball, l’equip del DOP vetlla perquè tothom arribi al final de forma singular. Coneix a cada alumne i juntament amb el tutor/a reflexionen i extreuen el millor que hi ha en ell. 

3. Patricia, quines són les vostres funcions?

Acompanyar el creixement dels nostres alumnes, a cada un d’ells i de les seves famílies, tenint en compte la seva personalitat, caràcter,  evolució personal i social,  al  llarg  de  tot  el seu procés educatiu. També treballem amb el grup social al qual pertany l’alumne treballant l’autoconeixement, l’autoregulació i les seves habilitats socials, potenciant una bona convivència.

Aquest acompanyament posa el focus en l’observació, la prevenció, la detecció, l’adaptació, la intervenció i l’orientació de l’alumne fent possible la veritable personalització de l’aprenentatge, per un bon desenvolupament integral.

Assessorar, acompanyar i orientar al col·lectiu educatiu en la seva tasca docent diària.

Dotar d’un ambient de benestar, familiar, de seguretat i confiança és primordial per a nosaltres. Una bona convivència afavoreix sempre aquest acompanyament i el bon desenvolupament dels nostres alumnes.

El sentit global del DOP se centra a acompanyar el creixement de tots els nostres alumnes, a cada un d’ells i de les seves famílies. Tenim en compte la situació personal i familiar, la seva personalitat i caràcter, ritme d’evolució personal, social i acadèmica al llarg del seu procés educatiu. Intervenim amb el grup social al qual pertany l’alumne per treballar l’autoconeixement i les relacions entre ells.

Realitzem una tasca multidisciplinària amb l’alumnat, les seves famílies i la tasca docent diària per tal d’acompanyar i orientar al col·lectiu educatiu.

 4. Laura, en una escola tan gran com us organitzeu per dur a terme aquest seguiment personalitzat i el treball coordinat amb el Claustre?

A l’escola hi ha un professional responsable del DOP a cada etapa, amb un equip de treball. Es realitza un treball conjunt i coordinat  amb la direcció de cada etapa. Hi ha reunions setmanals amb tot l’equip DOP del Sagrat Cor Sarrià. 

Aquest equip treballa colze a colze amb els tutors i tot el professorat, realitzant codocències a l’aula i treballant de manera coordinada. S’assisteix a les juntes d’avaluació i es tenen reunions periòdiques, per fer un seguiment amb els professionals externs i donar suport a aquests alumnes i a les famílies. També tenim entrevistes de seguiment amb els pares per orientar a ajudar-los en aquest procés amb els professionals externs  per fer el seguiment i suport a aquests alumnes i famílies. També assistim, quan és necessari, a les reunions amb les famílies per acompanyar-les, orientar-les i ajudar-les en aquest procés. 

Quan comença un nou curs fem el traspàs d’informació a l’equip de professors que treballarà amb aquell alumne.  

5. Margalida, cada cop hi ha més diversitat a les aules, ho heu notat? A què creieu que és degut? Com ho viviu?

Sí, vivim en una societat molt diversa i plural, i això es reflecteix a l’escola, a les aules. 

La postpandèmia ha portat canvis socials en molts àmbits i l’escola ho ha notat. Actualment, la salut mental també és un àmbit on estem dedicant observació, acompanyament i molta prevenció. 

Les tecnologies i eines digitals també han impactat de manera significativa en els nostres alumnes i  la immediatesa en què viuen el dia a dia. 

Tots aquests aspectes fan que la nostra feina d’orientació, acompanyament i suport sigui més necessària.

També, ara es fan estudis més aviat i això permet que es conegui la situació de l’infant i es pugui actuar més d’hora.  

La globalitat ha impactat a les escoles. Arriben nens, nenes, nois, noies… d’altres parts del món i això ha enriquit el treball dins l’aula. Ha tret a alumnes i a professors de la seva zona de confort per crear aules diverses on la inclusió és part important del dia a dia i un reflex de què és la societat. I del que els alumnes viuran un cop surtin de l’escola. L’aprenentatge de la inclusió s’ha de viure a les aules des de ben petits i viure-ho com una riquesa que a la llarga els ajudarà a ser persones amb valors d’igualtat, respecte i solidaritat. 

6. Anna C, quines orientacions donaríeu a les famílies de cara als reptes del s.XXI com les pantalles, evitar addiccions…

Doncs és molt important fomentar la comunicació amb els fills, tenir estones per escoltar-los, dedicar temps presencial i tenir converses de temes importants per ells, tenint en compte els seus interessos i la seva edat. Crear un espai segur, un clima de confiança, on ens puguin transmetre les seves inquietuds. 

També marcar límits de forma assertiva i propera a la vegada. Crear uns hàbits i una rutina d’horaris i responsabilitats. 

Pel que fa a la  tecnologia, hem de limitar el temps de les pantalles i ajudar-los a fer-ne un bon ús, sense deteriorar les relacions personals ni tenir dependència. Ser un exemple per ells. 

Les pantalles no haurien de ser mai una recompensa o un premi als seus bons actes. És cert que han de tenir moments per destinar-los a les pantalles, ja que són les eines del futur, però sempre de manera responsable. 

El diàleg entre pares i fills seria l’eix que hauria de vertebrar la “vida” d’aquest segle. Tenir estones per escoltar, per parlar i per “perdre” el temps junts. Són vivències que “marquen”, vivències que els nens recorden sempre. Tenir converses senzilles on facis participar als nens i que les seves opinions i intervencions siguin reconegudes pels pares. 

El diàleg com l’eina transformadora i enriquidora capaç de desbancar el lloc que actualment ocupen les pantalles o d’altres eines digitals. Al parlar s’elaboren connexions en l’àmbit del cervell, però també sentiments de reconeixement i pertinença que els nens/es viuen de forma molt positiva.

7. Carme, cada cop la psicologia té més pes en el plantejament dels centres educatius, com veieu el futur del DOP a l’àmbit pedagògic?

Per nosaltres el DOP es un pilar en el nostre centre, on tots estem implicats. Tots som DOP. 

Les accions que realitza l’equip del DOP, juntament amb tot el professorat, ajuda en el bon desenvolupament de l’alumne, en les diferents etapes evolutives. 

Pensem que aquest departament és fonamental a l’escola,  per a tota la comunitat educativa i per a la personalització de l’aprenentatge. 

El futur del DOP 

El Departament d’Orientació Psicopedagògic és una eina imprescindible en les escoles del futur. Escoles que tindran alta diversitat d’alumnes i on caldrà una formació acurada tant dels professionals del DOP com dels tutors i professors que intervenen en el dia a dia amb els alumnes. L’equip del DOP estem segurs que es convertirà en aquella taca d’oli que impregnarà tots els racons, cada reunió de claustre, on tots els tutors i d’altres professionals veurem la necessitat de saber l’observació que han fet els professionals del DOP de cada un dels alumnes. Les sinergies que es crearan entre ells i els tutors tindran beneficis infinits i aquests  produiran efectes positius, tant a curt com a llarg termini.  

8. Maria, quina part de la teva feina és la que t’agrada més?

Poder acompanyar a l’alumne a mesura que creix i saber que és feliç i que té èxit personal i acadèmic. 

Compartir i viure l’evolució, veure el progrés, la millora de cada un dels nostres alumnes, acompanyats dels i de les mestres i les seves famílies. I per aconseguir-ho amb èxit ¡ és molt important, imprescindible, anar de la mà de la família i treballar conjuntament. 

La mirada dels alumnes és el que més m’agrada. Quan aquesta mirada va canviant, creixent i dibuixant un somriure. Cada alumne amb els seus petits encerts i errades és el que dóna sentit al treball del DOP. 

Repte d’edició literària

by Comunicació SCS | març 21, 2023 | Notícies

Aquest curs, a 2n d’ESO, hem començat un nou repte: el d’edició literària. Quan ens van proposar de fer-lo ens va fer molta il·lusió, ja que la majoria de reptes tenen un enfocament científic i n’hi ha pocs que treballin l’àmbit literari.

El repte d’edició literària no és poca cosa, i els alumnes en prenen consciència des del primer dia. Crear un conte per als alumnes de 2n de primària i ser partícips de la màgia de llegir i de la descoberta de la lectura no és quelcom fàcil. 

En primer lloc, els nois i noies de 2nESO fan un salt en el temps per redescobrir, a la biblioteca infantil, aquelles característiques dels contes que fan que un nen de 8 anys quedi captivat. En aquesta primera cerca, comptem amb l’ajuda de la Núria Castanedo, la bibliotecària de l’escola.

En segon lloc, la Cristina Feliu, editora professional de l’editorial de contes infantils i juvenils Bindi Books, els ajuda a descobrir el sovint desconegut procés editorial. Els explica totes les fases de la creació del llibre, des de quina idea ha de transmetre, quin disseny és el més adequat, com ha de ser la coberta i les il·lustracions, i com funciona el procés de maquetació.

La Laia Ballester, il·lustradora professional i exalumna de l’escola, també fa una xerrada als alumnes on aconsegueix fer perdre una de les pors més arrelades del procés: la il·lustració d’un àlbum il·lustrat. Els dona pautes de com han de ser aquestes il·lustracions i de com fer-les atractives per al públic infantil mitjançant diferents tècniques.

Un cop ben capbussats en el món de l’edició, comença la fase de creació. Primer fan una pluja d’idees dels temes que creuen que cal treballar amb els alumnes de 2n de primària, com les pors, el valor de l’amistat o la confiança en un mateix, per exemple.

El procés pren la seva primera forma d’esbós amb  l’Storyboard.

A continuació, escriuen el text del conte i comencen a crear les il·lustracions. En el procés d’edició i creació en grup es treballa molt intensament tant la competència interpersonal i social com la personal.

A partir d’aquí cada grup tria el camí més adient per al resultat que busca: uns fan les il·lustracions a mà, amb aquarel·les, llapis de colors, les escanegen i les treballen posteriorment amb un programa d’edició d’imatge; d’altres escullen treballar amb la tècnica del collage digital, combinant la part manual i digital; d’altres aposten per una confecció totalment digitalitzada.

Ara bé, tots acaben muntant el llibre amb l’ajuda del programa Publisher, enfrontant-se al desconegut món de la maquetació digital. Creiem que treballar la competència digital d’aquesta manera els obre els ulls a totes aquelles destreses que han d’anar adquirint al llarg del temps, sovint en àmbits on no s’ho esperen.

En els últims passos se centren en la coberta, un dels elements més importants per a captar l’atenció dels lectors més petits, i en el cosit manual dels diferents blocs del conte.

Per acabar, la part més enriquidora d’un repte: observar, crear responent a una necessitat i viure la màgia en directe. En aquesta etapa, els alumnes van a 2n de primària a mostrar i a explicar tots els contes que han creat. Treballar la competència comunicativa és un dels objectius del repte. Des de l’escola, creiem que és molt gratificant la interacció entre les diferents seccions. Els alumnes de l’ESO veuen l’emoció, la il·lusió dels més petits, quan els expliquen les seves narracions. Els fan preguntes, es fixen en les il·lustracions, llegeixen els diàlegs… d’aquesta manera els alumnes de 2n d’ESO veuen els fruits de tota la feina feta, revivint la màgia que alguns havien oblidat i sentint-se, tots junts, petits i grans, uns privilegiats.

Agraïments:

Al Pedro Armengou, director de l’ESO, per proposar-nos aquest repte.

Al Toni Escuder, professor de l’ESO, per confiar des del primer moment en el repte.

A la Núria Castanedo, bibliotecària de l’escola, per la seva predisposició i per introduir els alumnes al món de la narració infantil.

A la Cristina Feliu, editora de Bindi Books, per les seves xerrades tan professionals als alumnes del Repte.

A la Laia Ballester, il·lustradora, per ensenyar com fer les il·lustracions i per a què els alumnes perdin la por “al full en blanc”.

A les professores de 2n de primària, per facilitar-nos sempre la feina i obrir-nos les portes de primària per poder compartir aquest repte amb els seus alumnes.

Als alumnes, per la seva predisposició en aquesta aventura literària.

Entrevista a Carlos Nasarre, director del Sagrat Cor Sarrià

by Comunicació SCS | gen. 13, 2023 | Notícies

Queremos conocer con más profundidad tu visión y vivencia pedagógica en el mundo actual. ¿Cómo se afronta la misión docente siendo este un ámbito tan cambiante?

Cierto es que estamos viviendo tiempos de cambio en el mundo de la educación. Pero ¿cuándo no hemos vivido tiempos de cambio en la educación? Los que ya peinamos canas, argumento de autoridad, podemos constatarlo con nuestra propia experiencia. 

En las Escuelas de Magisterio de los años 80 se estudiaba a María Montessori, a Decroly, a Freinet y a los representantes de la Reggio Emilia, como Loris Malaguzzi, a Jean Piaget y su “teoría del desarrollo congnitivo”, a Víctor Garcia Hoz, uno de los precursores españoles de la personalización del aprendizaje, se leían libros como la Personalidad Creadora de Abraham Maslow o Aprender a Ser: la educación del futuro, de Edgar Faure, se estudiaba a Howard Gardner con su “teoría de las inteligencias múltiples” o el “cono del aprendizaje significativo” de Edgar Dale.

Así que, ¿cómo se afronta?, pues con expectación y serenidad. 

¿Siguen siendo vigentes las propuestas de estos referentes de la educación?

Por supuesto. Creo que las teorías que se desprenden de estos autores, míticos referentes de los maestros de la antigua Educación General Básica son en gran medida las mismas que se han ido sucediendo, con diferentes matices, en todas las leyes de educación desde los años 80 hasta nuestros días. Nadie tenía que subrayar que el alumno era el centro del aprendizaje, porque todas las teorías pedagógicas, el modo de hacer escuela, partían y llegaban de un modo natural a ese punto. 

¿O sea, que entonces estás diciendo que no hay tanto cambio como parece?

No te quepa la menor duda. La importancia del entorno social, de la realidad que vive el niño, la democracia, el aprendizaje basado en procesos manipulativos y de estimulación sensorial, la mirada globalizadora, la evaluación continua y formadora, el trabajo en equipo, la igualdad… En lo esencial, creedme, no hay tanto cambio.

¿Cómo es posible, pues, que unas teorías pedagógicas enseñadas en las universidades españolas desde la década de 1980 todavía no hayan encontrado una pista de aterrizaje idónea?  

Tal vez porque no se ha dedicado el suficiente tiempo y recursos en la formación del profesorado. Para cambiar la mentalidad de un sector se requiere un proceso largo, y ahora todo queremos que sea inmediato. Muchas veces, las nuevas leyes de educación que conllevan cambios metodológicos se reciben como una imposición.

Por otra parte, la cultura de la jerarquía en el mundo de la educación en España y la diferente formación universitaria que reciben los docentes, que deriva de la antigua diferencia entre diplomados y licenciados, tal vez tenga algo que ver en este asunto.

Demasiadas pistas de aterrizaje.

¿El Máster en Profesorado puede ayudar a ese aterrizaje?

Debería. Todos sabemos que los másteres que capacitan a los docentes para dar clase, aunque se ha alargado a un curso su tiempo de estudio, no dejan de ser en muchas ocasiones (no me gustaría generalizar) un puro trámite, cuyo resultado final es el de otorgar un certificado que te dé la opción de dedicarte a la docencia. Pero en muchas ocasiones no logran construir la estructura más importante que debe tener todo educador: su mirada de maestro. Una mirada que se cimenta en el amor al niño y el amor a la profesión de educador. 

¿Se te ocurre alguna propuesta de mejora formativa para la disciplina didáctica?

Hasta que no cambien los planes de estudio universitarios para todos aquellos que quieran dedicarse a la educación, seguiremos teniendo un déficit en lo más importante, en la mirada que todo educador debe tener ante el binomio conocimientos/alumno. 

Creo que nos falta sistematizar y homogeneizar. Todas las personas que se dediquen a la educación tendrían que salir de las universidades con conocimientos en pedagogía, psicología y didáctica, además de los propios del ámbito escolar. La universidad, además de enseñar conocimientos, debería encender la mecha de la pasión por la educación.

Por otro lado, hay que tener en cuenta otro componente, cualitativo, de gran fuerza, que condiciona todo el sistema. Hablamos del contexto vital del niño, un contexto que nada tiene que ver al de los años 1980, 1990, 2000, 2010…  

¿Los continuos cambios sociales, y la velocidad de estos, hacen que nos encontremos ante un alumno diferente al de antaño?

Tal vez en la superficie, pero no en su condición humana. Dos importantes elementos ejercen hoy día de grandes condicionantes en el mundo de la enseñanza (y en el de la sociedad en general): la globalización y la tecnología. Estos elementos han cambiado por completo el paradigma educativo en el que nos hemos ido moviendo tradicionalmente. El resultado es un brusco cambio que se vive como una revolución y que crea inseguridades. Por otra parte, hemos de tener en cuenta todos los avances en neurociencia educativa. Ahora conocemos aspectos del cerebro que antes desconocíamos.  

Está claro que no podemos instalarnos en el “cualquier tiempo pasado fue mejor”, la educación no puede enajenarse del tiempo y el espacio en que le ha tocado vivir, porque si no, rompería el cordón umbilical que le une al hombre, al niño. Un niño que vive en un tiempo y en un lugar determinado, y esto no lo podemos perder de vista. 

¿Qué opinas sobre el debate actual “innovación versus tradición”?

Sinceramente, creo que el debate entre los partidarios del conocimiento y los más afines a metodologías más innovadoras es una lucha estéril que no suma. Pensemos en el niño y en su contexto vital. No podemos cambiar el mundo globalizado y tecnológico en el que vivimos, como tampoco podemos cambiar la naturaleza humana de nuestro alumnado. Por lo tanto, no se trata de librar una batalla entre conocimientos tradicionales e innovación, sino de aprovechar ese contexto tecnológico para hacer crecer el lado humano de las personas, y apoyarnos en la esencia de nuestra condición humana y en nuestros conocimientos básicos para ejercerla de un modo inteligente, humanizando ese contexto tecnológico.  

Pensemos en el Renacimiento, una época de esplendor antropológico que vino precedida de grandes cambios tecnológicos. ¿En qué ha cambiado la condición humana desde entonces? En nada. 

¿Y cómo podemos avanzar?

Ni inercias inmovilistas ni experimentos con gaseosa. Equilibrio y prudencia. Solo desde la virtud aristotélica y desde el sentido común lograremos avanzar. 

Los conocimientos, en esto estamos todos de acuerdo, son imprescindibles para una educación competencial, sin conocimientos no hay competencias. Por lo tanto, abogo por una evaluación constante, sin agobios ni presiones, de los conocimientos clave que son imprescindibles para ser realmente competentes. Mucho de lo que siempre hemos trabajado con los alumnos sigue siendo fundamental, no tenemos que volvernos locos. Es cuestión de ganar en una cierta autenticidad, fundamentada en el aprendizaje significativo, y un cierto encaje de los conocimientos en el contexto vital de nuestros alumnos. No nos dejemos arrastrar por las inercias que chocan con nuestra realidad, pero conservemos lo que ha funcionado bien.

¿Entonces, que le pedirías a los políticos?

Tiempo, recursos y sentido común, nosotros pondremos el resto, talento, trabajo, imaginación y entusiasmo. Necesitamos tiempo para la formación del profesorado, necesitamos tiempo para la implementación de los currículums y tiempo para la implementación de las metodologías de un modo racional y enfocadas a objetivos educativos concretos.

Por muy innovador que sea en apariencia, si el método no logra conseguir el objetivo que nos proponemos, estamos ante un método que no funciona. No quiero cargar contra la innovación pedagógica ni mucho menos, pero quiero subrayar que la metodología innovadora solo es una herramienta, no un fin. Lo importante es el “para qué”, esto es, los objetivos que queremos conseguir con esa metodología, sea o no innovadora.

¿En qué crees, Carlos? 

En el binomio amor/pedagogía dentro del aula. El profesor debe dominar y amar la disciplina que imparte, su asignatura, y, además de la cabeza, es esencial que ponga el corazón en el proceso de aprendizaje de cada alumno. Si este encaje se da, todo fluye.

En el aula se produce una relación humana maravillosa entre el alumno y el profesor. Este está en posición de superioridad y puede hacer volar al alumno o hundirlo; nuestra función es hacer que vuele. Somos puentes y trampolines que lanzan al alumno hacia la vida.

Creo en los conocimientos, en la metodología enmarcada en una circunstancia vital del alumno y creo en el binomio humano profesor/alumno. Y, como Gracián, creo en que de nada sirve que el conocimiento avance si el corazón se queda.